|
La Casa Provincial de Caritat va ser una institució assistencial creada el 1803 per acollir la població desvalguda: ancians en situació de pobresa, criatures orfes o de famílies sense recursos, persones amb malalties que els impossibilitava guanyar-se la vida mitjançant el treball i asilats distingits, que es costejaven l’estada.
El primer emplaçament estava ubicat als carrers Valldonzella i Montalegre, al barri del Raval de Barcelona. Durant uns anys va compartir dependències amb el Reial Hospici i Refugi, fins que aquest darrer va deixar d’existir.
La història de la Casa s’inicia el 1802 quan la Junta d’Auxilis de Barcelona va adreçar al rei Carles IV una sol·licitud exposant la necessitat de crear un nou centre assistencial a Barcelona; aquesta iniciativa es va materialitzar el novembre de l’any següent amb la inauguració de la Real Casa de Caridad. Per a la seva gestió i administració es va crear la Real Junta de Caridad, sota la presidència del Capità General de Catalunya. La Corona es va comprometre a finançar mensualment la institució.
Les dificultats econòmiques van ser constants a la Casa i els diners que arribaven de la hisenda espanyola no van ser ni regulars ni suficients per a garantir-ne la viabilitat. Durant la primera meitat del segle XIX els ingressos més importants procedien de les rifes, els balls de màscares, les curses de braus, les almoines i els llegats. En aquest sentit, cal destacar que el 1838 la Casa va aconseguir un dels arbitris més importants i rendibles: la conducció de cadàvers al cementiri.
Amb la promulgació de la Llei general de beneficència de 20 de juny de 1849, la Casa Provincial de Caritat va esdevenir establiment provincial depenent de la Junta Provincial de Beneficència. Paulatinament, la Casa es va anar dotant de millors serveis mèdics i sanitaris alhora que es van introduir millores higièniques i alimentàries.
Les persones asilades s’organitzaven per departaments segons l’edat, el sexe, i les malalties o discapacitats que patien. Aquesta classificació determinava les tasques diàries de cada grup. Un dels pilars bàsics de la Casa era el treball, en aquest sentit, des d’un primer moment es van establir tallers i obradors que d’una banda, satisfeien l’autoconsum de la institució, i de l’altra procuraven l’obtenció de noves fonts d’ingressos amb la venda dels excedents alhora que garantien la formació professional de les persones asilades i l’ocupació al voltant del treball com a rutina i valor. Dels tallers i obradors es poden destacar els de fabricació d’agulles, espardenyeria, ceràmica, telers i el d’impremta; aquest darrer va tenir un recorregut propi fins a l’any 1994 i va ser un dels més lucratius. A banda dels tallers interns, alguns asilats eren empleats en botigues, tallers i fàbriques com a aprenents o com a mà d’obra i moltes asilades eren enviades a servir a cases particulars.
Més enllà de l’objectiu de proporcionar un ofici a les persones asilades, la Casa també va centrar esforços en l’àmbit educatiu tot garantint la instrucció elemental fins als 12 anys encara que amb substancials diferències curriculars entre les criatures de sexe femení i masculí. Cal destacar l’impuls pedagògic que va brollar durant els anys de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) amb la implantació pionera a tot l'estat del mètode desenvolupat per Maria Montessori.
Els estudis musicals van estar molt presents a la Casa i culminaren en la creació d’una Escola de Música que serà pedrera de la Banda de la Casa Provincial de Caritat. Aquest conjunt instrumental va actuar en importants teatres i sales de ball i fet que va aportar grans beneficis a la institució. La Casa també va comptar amb una Escola per a cecs i persones amb discapacitat auditiva
La pressió industrial i demogràfica als voltants de la Casa de Caritat va provocar que a partir del darrer terç del segle XIX es busquessin nous emplaçaments per traslladar l’establiment als afores de la ciutat. Una primera fita important en aquest sentit va ser l’adquisició per part de la Diputació de Barcelona el 1897, de la masia Can Tarrida a Horta, la qual va ser rehabilitada com a centre d’acollida i casa de colònies. També el 1915 la Diputació i la fundació Albà van adquirir la finca Torre dels Frares destinada, inicialment, a l’acollida de dones amb trastorns epilèptics i persones afectades per tuberculosi.
Durant l’etapa de la Generalitat republicana (1931-1939), el juliol de 1936 la institució va canviar el nom pel de Casa d’Assistència President Francesc Macià i va passar a dependre en exclusiva de la Generalitat de Catalunya fins que al 1939 que va tornar a ser organisme provincial.
El 4 de març de 1954 la Casa de Caritat va ser declarada establiment de beneficència pública segons resolució ministerial. En conseqüència perdia el seu caràcter de fundació benèfica particular i quedava del tot integrada a la Diputació de Barcelona. Aquesta nova situació va representar la fi de la Junta de Govern de la Casa i la substitució d’aquesta per diverses comissions de la Corporació. Amb aquesta nova tutela i gràcies al donatiu que va fer el matrimoni format per Artur Mundet i Carbó i Anna Gironella i Llovet a la Diputació el juliol de 1954 es va poder efectuar el trasllat definitiu cap a una nova seu a Horta: els coneguts popularment com a Hogares Ana G. de Mundet, inaugurats el 1957.
L’any 1983 es va crear la Fundació Pública Casa Caritat amb la finalitat d’administrar el patrimoni propi de l’antiga Casa de Caritat i de gestionar l’Escola-Impremta. El 1996 va passar a ser un organisme autònom que va ser dissolt el 2018.
|
