|
2.2. Informació sobre el productor:
|
El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (SCCM) és l’antecedent de l’actual Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona. El Servei es va crear a instàncies d’una memòria encarregada per Prat de la Riba a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), entitat assessora per a les polítiques d’àmbit cultural de la Mancomunitat. El SCCM es va convertir des de llavors en el servei especialitzat en matèria de patrimoni amb caràcter institucional, amb suport directe de la Diputació de Barcelona i vinculat acadèmicament a l’Institut. La seva missió se centrava en fer l’inventari i catalogació del patrimoni arquitectònic català i engegar un programa de conservació, protecció legal i divulgació dels monuments. Una de les seves prioritats va ser la formació del Catàleg Monumental, que es va iniciar amb 2.538 fitxes procedents de l’IEC. El Servei va ser oficialment instituït el 9 de juny de 1914 i posat en marxa el gener de 1915 amb l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats al capdavant, el qual va ser nomenat director en guanyar el concurs oposició convocat.
A partir de 1924, arran de l’adveniment del directori militar de Primo de Rivera el setembre de 1923 i la derogació de la Mancomunitat, l’Institut d’Estudis Catalans va veure minvats els seus recursos i influència i el SCCM en va quedar desvinculat. Al mateix temps el Servei també va veure reduïts els seus pressupostos i per tant també la seva activitat, però va continuar treballant sota l’administració i guia de la Diputació de Barcelona. Les oficines del Servei es van traslladar durant aquells anys a unes dependències de la Biblioteca de Catalunya.
El 1930, en acabar la dictadura de Primo de Rivera, el SCCM va reprendre la vinculació amb l’Institut d’Estudis Catalans. Tot seguit, el 1931, amb la instauració de la II República Espanyola i la Generalitat de Catalunya, es va modificar la legislació de manera que entre 1931 i 1934 es van anar perfilant els diferents traspassos de l’Estat a la Generalitat, també en matèria de patrimoni. Finalment el 1934 es va aprovar la creació del Servei d’Arxius, Biblioteques i Belles Arts, que incorporava el SCCM com a una de les seves cinc seccions, canviant la seva denominació a Servei de Monuments Històrics. El Servei, que va seguir sota la direcció de Jeroni Martorell, va veure ampliat el seu àmbit d’actuació a tota Catalunya i va desenvolupar una activitat intensa i diversa que, tot i les dificultats, no va disminuir durant la Guerra, i a la que es va afegir les campanyes de salvament del patrimoni dutes a termes arran del conflicte bèl·lic. L’organigrama de serveis i seccions de la Generalitat va continuar fins el 1939, en què es van desarticular les institucions autonòmiques de manera que la Secció de Monuments Històrics va passar de nou a dependre exclusivament de la Diputació de Barcelona, ara sota la denominació de Servicio de Catalogación y Conservación de Monumentos. El seu àmbit d’actuació es va circumscriure des de llavors als límits de la província de Barcelona. Durant els mesos següents al final de la Guerra es van dur a terme processos de depuració de funcionaris, que també van afectar Jeroni Martorell, finalment mantingut en el càrrec, el qual va exercir fins a la seva mort l’agost de 1951.
A finals de 1951 es convoquen oposicions a la plaça de director del Servei, tot i que no va ser fins el 1954 que s’executen, resultant guanyador l’arquitecte Camil Pallàs i Arisa, que va estar oficialment en el càrrec fins el 1981. No obstant, a partir de 1978, després de patir un accident automobilístic i també alguns problemes administratius, Pallàs va deixar d’exercir temporalment fins que l’agost de 1981 se li va concedir la jubilació. Des de l’any 1978 i fins a la renovació de la direcció del SCCM, un cop jubilat Pallàs, l’arquitecte Albert Sentís Hortet va assumir la gestió accidental del Servei.
El mateix any 1981 es convoquen de nou oposicions per a la plaça de director del Servei, que guanya l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro. S’inicia llavors una nova etapa caracteritzada des del punt de vista administratiu pel desenvolupament del municipalisme, i des del punt de vista tècnic pel plantejament d’una metodologia científica de la restauració de la qual és exponent el mètode anomenat “restauració objectiva” desenvolupat per González. El mètode ha estat publicat per la Diputació de Barcelona i constitueix un referent en el mon de la restauració patrimonial. A partir d’aquesta etapa el Catàleg Monumental es tanca, atès que els organismes autonòmics sorgits del nou règim institucional democràtic assumeixen les funcions de catalogació del patrimoni.
El SCCM va ser el primer servei de l’Estat destinat a la salvaguarda i estudi del patrimoni monumental. Jeroni Martorell va idear i aplicar criteris renovadors en sintonia amb les tendències teòriques que es desenvolupaven paral·lelament a l’estat espanyol i a la resta d’Europa, amb les que va dialogar i a les que va contribuir teòricament i amb l’exemple de la seva pràctica restauradora. Les intervencions del SCCM van ser molt nombroses i es van estendre tant a la redacció de multitud d’informes i estudis previs per a la protecció del patrimoni com en projectes de restauració, aquests darrers aplicats a més de dos-cents elements patrimonials de tot el territori català durant les diferents etapes d’activitat fins el 1981.
Dins de l’organigrama de la Diputació de Barcelona el SCCM va dependre de l’Àrea de Cultura fins el 1993, modificant la seva denominació a Servei de Patrimoni Arquitectònic el 1986. A partir de 1993 el Servei es va adscriure a l’Àrea de Cooperació i es va modificar de nou la seva denominació a Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, nom que conserva fins el dia d’avui, en què orgànicament depèn de l’Àrea d’Infraestructures i Territori.
|
